La pluja colpejava el parabrisa amb una fúria que el GPS no havia predit. Quan vaig desviar-me per aquella carretera secundària de l’Empordà, només buscava estalviar-me vint minuts de cua. No sabia que estava a punt d’entrar en un lloc on el temps s’havia doblegat per esperar-me.
Al mig de la boira va aparèixer un rètol de fusta, corcat però llegible: Sant Feliu de l’Oblit. No sortia a Google Maps, ni en cap mapa de paper que hagués vist mai. Però el més aterridor no va ser l’absència del poble al mapa, sinó que, en creuar el primer carrer, la gent es va aturar i em va saludar pel meu nom de pila…
Al principi vaig pensar que era un error del programari. La pantalla del tauler de control va parpellejar i la veu sintètica, habitualment freda, va adquirir un matís gairebé familiar.
— Gira a la dreta al Carrer del Genoll Pelat —va dir la veu.
Em vaig quedar glaçat. Vaig frenar en sec enmig d’aquell carrer de llambordes humides. En el mapa digital, la fletxa blava surava sobre un traçat impossible. El següent encreuament no era la ‘Rambla Principal’, sinó l’Avinguda del Gos que vas Perdre.
Com podia saber aquell aparell que, quan tenia vuit anys, vaig deixar anar la corretja d’en Sparky en un bosc molt lluny d’aquí? Vaig mirar per la finestra: a la cantonada, hi havia una estàtua d’un golden retriever que em mirava amb uns ulls de pedra massa brillants.»
Vaig prémer la icona de ‘Serveis propers’ esperant trobar una benzinera on demanar ajuda. Però el mapa es va omplir de punts vermells que bategaven com pulsacions. En comptes de ‘Supermercat’ o ‘Farmàcia’, la pantalla deia: ‘Lloc on vas fer el primer petó’.
El cor em va fer un salt. Vaig mirar per la finestra: a la dreta hi havia un portal de ferro rovellat que no s’assemblava gens al pati de l’escola d’on jo venia, però l’olor que entrava per la ventilació del cotxe era la mateixa: una barreja de pluja, gessamí i xiclet de maduixa. El GPS no m’estava guiant per un mapa físic, m’estava obligant a recórrer el meu propi passat.
El silenci de la cabina es va trencar amb un xiulet agut, metàl·lic, que em va fer vibrar les dents. La pantalla, que fins llavors mostrava els colors suaus del mapa, es va tornar d’un vermell intens, gairebé orgànic. No hi havia carrers, ni noms, ni memòries. Només una frase que parpellejava amb la fredor d’una sentència:
Les mans em suaven sobre el volant, però els frens no responien. El cotxe va començar a accelerar sol mentre una veu, que ja no era la del GPS sinó una distorsió de la meva pròpia veu, va començar el compte enrere:
— Arribada al destí en 3… 2… 1…
Just quan el comptador va arribar al zero, les llums del poble es van apagar de cop i el motor es va aturar. Davant meu, a través del parabrisa entelat, només hi havia la porta de garatge de la casa on vaig créixer, oberta de bat a bat, esperant-me en la foscor.»
Vaig creuar el llindar del garatge esperant trobar-hi algú, però la foscor havia estat substituïda per una llum blanca, pura i encegadora, que semblava brollar de les parets. Quan els meus ulls es van adaptar, el cor em va fer un salt dolorós, real.
Allà, al centre de la claror, hi havia el meu cotxe. Amb la porta del conductor oberta. M’hi vaig acostar amb les cames tremoloses i vaig veure una figura asseguda al volant. Era jo. Tenia la pell pàl·lida i la mirada fixa en la pantalla del mòbil. Amb un dit rígid, estava acabant d’escriure un WhatsApp: ‘Ja he arrib…’.
En aquell instant, el dolor al pit es va tornar insuportable, com si una mà de ferro m’estrenyés el cor. Ho vaig entendre tot. El poble, els records, el GPS… no era una drecera a la carretera. Era la drecera final. Vaig mirar la pantalla del meu propi mòbil per darrera vegada i, abans que tot es tornés negre, vaig veure com el missatge s’enviava.
Destí arribat.»
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
mailto:codimisteri@codimisteri.com
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari