Us recordeu del grup d’amics de la història «Més enllà de la boira»? Doncs es retroben per sopar.
Durant el sopar, en Jordi els proposa, després de l’experiència viscuda a Meranges, fer un curs de supervivència de tres dies al bosc. Al principi tots riuen, com si fos una broma, però quan en Jordi treu el fulletó i el deixa al mig de la taula, el silenci es fa una mica més llarg del que caldria.
El fulletó és prou interessant:
Exercici de Supervivència al Bosc
Viu una experiència única de tres dies en plena natura, pensada per posar a prova la capacitat d’orientació, cooperació i adaptació del teu grup. Durant l’activitat, els participants aprendran a organitzar-se en un entorn forestal, gestionar recursos bàsics i prendre decisions en situacions de supervivència controlada.
L’empresa facilitarà a cada grup de tres o quatre persones el material essencial per completar l’exercici: una tenda d’acampada, una brúixola, un mapa, una manta tèrmica, un filtre d’aigua i un ferroceri.
Una activitat ideal per fomentar el treball en equip, la confiança i la connexió amb la natura, sempre dins d’un marc segur i supervisat.
Els participants hauran de portar el seu propi equip personal:
– Màrfega i sac de dormir
– Motxilla
– Ampolla per a l’aigua
– Llum o lot
– Roba i calçat adequats per a activitats al bosc
Aquest material és imprescindible per garantir comoditat, autonomia i seguretat durant els tres dies d’exercici al bosc.
Al final, tres d’ells decideixen apuntar-s’hi. En Josep, en Joan i en Jordi. Cap dels tres no ho diu en veu alta, però tots pensen el mateix: després del que van viure a Meranges, potser no els anirà malament aprendre a sobreviure quan les coses es compliquen.
Els amics es troben de bon matí al lloc acordat. Encara és fosc, i l’aire de novembre té aquella fredor humida que s’escola per dins de la roba. Els recull un tot terreny 4×4, que els porta per un camí força malmès per les darreres pluges fins al camp base. A banda i banda del camí, el bosc sembla tancar-se darrere seu, com si no volgués deixar-los marxar.
Allà coneixen la resta de participants. En total són quatre grups. Els monitors els expliquen com utilitzar la brúixola i el mapa, on tenen marcades les etapes i el punt de trobada final. També els ensenyen a fer servir la resta d’estris necessaris per executar l’exercici de supervivència.
La classe final és de primers auxilis. Un metge i una infermera els expliquen què han de fer en cas d’una ferida, una caiguda o una possible torçada. Ho fan amb calma, però alguns exemples són tan concrets que a en Joan se li esborra el somriure de la cara.
Les normes són clares: cada membre del grup es farà responsable d’un objecte fonamental per a la supervivència de l’equip. Un portarà el filtre d’aigua i la navalla multiús; un altre, el ferroceri i una serra plegable; i el tercer, el mapa, la brúixola i la farmaciola. També hauran de deixar els mòbils al camp base. A canvi, els facilitaran una ràdio per comunicar-se amb els responsables de l’activitat en cas de necessitat.
El grup que arribi primer, respectant i segellant cada etapa, rebrà un obsequi. També els avisen que trobaran diferents obstacles durant la ruta, però no sabran de què es tracta fins que hi arribin. Els quatre grups tindran rutes similars, però no coincidiran amb la resta fins al punt final.
Quan comença l’aventura, en Josep es fa càrrec del mapa. Per tant, és ell qui indica la ruta als seus companys. Caminen durant hores. Calculen que ja han fet entre dotze i quinze quilòmetres quan es troben amb el primer obstacle: han de travessar un riu estret, però massa ample per saltar-lo.
Amb un tronc mesuren aproximadament la profunditat. L’aigua els arribaria fins als genolls. Decideixen treure’s la roba i el calçat i guardar-ho tot dins les motxilles. Primer passarà en Joan; quan hagi creuat, li llançaran les motxilles perquè no es mullin.
L’aigua és gelada. Són a principis de novembre, i el fred els talla la pell com si fos vidre. Tot i així, aconsegueixen creuar tots tres amb les motxilles eixutes.
Al cap d’un parell de quilòmetres troben el primer control. Els segellen la targeta conforme han completat l’etapa i els donen una bossa perquè es puguin fer el sopar. Els queden poques hores de llum, així que busquen una clariana plana i comencen a muntar la tenda.
Quan obren la bossa, hi troben un paquet amb tres botifarres crues, patates i un tupí.
– Mentre acabeu de muntar la tenda, vaig a buscar llenya per fer foc -diu en Jordi.
Mentre en Joan continua amb la tenda, en Josep calcula la distància recorreguda durant la primera etapa: uns divuit quilòmetres. En Joan troba unes branques i, amb la navalla, les deixa netes d’escorça i els fa punta per poder coure les botifarres.
Quan arriba en Jordi carregat de llenya, preparen el foc. Els costa una bona estona, però finalment una espurna arrela entre les fibres seques i la flama creix a poc a poc. Couen les botifarres i filtren aigua del riu per bullir les patates.
– Crec que és el sopar més gustós i satisfactori que he fet mai -diu en Josep, mentre s’escalfa les mans prop del foc.
Es va fent fosc, i el fred cada cop es fa sentir més. Al voltant de la clariana, els arbres queden convertits en ombres altes i quietes. Durant uns segons, tots tres callen. En Jordi aixeca el cap.
– Ho heu sentit?
En Joan deixa de mastegar.
– El què?
No responen. Només se sent el foc espetegar i, molt lluny, una branca que es trenca.
Abans d’anar a dormir miren l’etapa que els espera el segon dia. Serà dura: un bon desnivell i uns trenta quilòmetres de camí.
La nit és força freda. Els sacs no estan preparats per a aquella temperatura, i passen més hores desperts que dormint. Quan clareja, tenen el cos encarcarat i els ulls cansats.
Esmorzen dins la tenda. De matinada ha caigut un xàfec i tot és moll. Es prenen un cafè instantani amb aigua freda, perquè no poden fer foc, mengen una barreta energètica i es posen en marxa.
El camí s’enfila entre arbres humits i pedres relliscoses. En Jordi comença a notar que té els peus molls. El calçat que porta no és impermeable. Intenten improvisar: utilitzen les bosses de plàstic del menjar per evitar que l’aigua li arribi als mitjons. Sembla que funciona, almenys durant una estona.
Però el temps no els acompanya. Al cap de poc es posa a ploure amb força. Protegeixen les motxilles amb les fundes impermeables, però caminar es fa cada vegada més difícil. El terreny rellisca, l’aigua penetra per la roba i el fred els va entrant al cos, lentament, sense pressa.
Durant una estona, en Josep té la sensació que el camí no coincideix exactament amb el mapa. Ho atribueix a la boira baixa, que es mou entre els arbres i els deforma la perspectiva. Però quan mira la brúixola, l’agulla triga massa a quedar-se quieta.
– Això és normal? -pregunta en Joan.
En Josep no contesta de seguida.
– Deu ser la humitat.
Ho diu per tranquil·litzar-los, però ni ell mateix no n’està convençut.
Finalment arriben al segon control, xops i morts de fred. Munten la tenda com poden i obren les tres caixes de menjar de supervivència. A dins hi ha una mena de pasta amb salsa i bolets, una galeta, un sobre de cafè amb llet en pols i una bossa per escalfar el menjar.
Tremolant, activen les bosses tèrmiques. L’escalfor els refà una mica. Mengen en silenci, escoltant la pluja picar sobre la lona de la tenda. De tant en tant, el vent arrossega alguna cosa entre els arbres, com si algú caminés a fora.
– Segur que els altres grups també ho estan passant així? -murmura en Jordi.
Ves a saber.
Es posen a dormir. Estan molt cansats i tenen fred. Les jaquetes són molles i no se les poden posar. Les han estès dins la tenda, però saben que l’endemà no estaran eixutes. Abans d’adormir-se, en Joan mira la ràdio. La llumeta vermella parpelleja un instant i després s’apaga.
L’endemà han guardat una de les bosses per escalfar el menjar. Amb ella poden escalfar l’aigua recollida de la pluja amb el tupí i fer-se un cafè amb llet ben calent amb les galetes. És poca cosa, però els dona ànims.
Amb les jaquetes humides i el calçat encara moll, comencen la tercera i última etapa. El bosc sembla diferent. Més silenciós. Més espès. La boira s’arrossega baixa entre els troncs, i el camí desapareix i reapareix com si jugués amb ells.
En un pendent ple de fang, en Josep rellisca. Cau de costat, perd la brúixola que portava a la mà i es fa mal al turmell. El crit queda esmorteït per la boira.
– Josep! -crida en Joan.
El troben assegut a terra, pàl·lid, amb la mà al turmell. Li emboliquen la zona amb el material de la farmaciola, però de seguida veuen que té problemes per caminar.
Decideixen trucar per ràdio. En Jordi prem el botó i espera.
Només se sent un cruixit.
Ho torna a provar.
Res.
No saben si no tenen cobertura, si la bateria s’ha acabat o si l’aparell ha deixat de funcionar per la humitat. Sigui com sigui, estan sols. Sense brúixola. Amb un ferit.
Busquen dues branques resistents i les col·loquen a cada costat de la cama d’en Josep. Les lliguen ben fort perquè pugui recolzar-les a terra sense que el peu toqui gaire el sòl. Amb l’ajuda dels companys, avança a poc a poc.
S’intenten orientar per les muntanyes. Saben on haurien d’arribar, però el camí ja no és clar. Al migdia, el turmell d’en Josep està inflat i presenta un hematoma considerable. Saben que, al ritme que van, no arribaran a temps al punt de trobada. I sense la brúixola, cada decisió sembla pitjor que l’anterior.
– Hem de parar -diu en Joan-. Si continuem així, encara ens farem més mal.
– Si acampem, sabran que ens ha passat alguna cosa i ens vindran a buscar -afegeix en Jordi.
La frase sona lògica, però queda suspesa dins l’aire fred. Perquè, en realitat, cap dels tres no sap si els buscaran aquell mateix dia.
A la farmaciola troben calmants i antiinflamatoris. També tenen una barreta energètica d’emergència per a cadascun. Decideixen donar-ne una a en Josep perquè pugui prendre el medicament amb alguna cosa a l’estómac. Reserven les altres dues per més endavant, per si necessita més calmants.
En Josep s’adorm una estona. Els altres dos parlen en veu baixa sobre què han de fer: marxar un d’ells a buscar ajuda i deixar l’altre amb en Josep, o quedar-se tots junts dins la tenda fins que els trobin.
Tenen poca aigua. Intenten fer foc, però la llenya és massa molla. A mesura que s’acosta la nit, el fred torna a fer-se més intens. I ningú no apareix.
Quan ja és fosc, en Joan surt un moment de la tenda per comprovar si sent algun soroll. Torna al cap de pocs segons, amb la cara tensa.
– Hi ha algú a fora.
En Jordi agafa la lot.
– Un monitor?
– No ho sé.
Obren una mica la cremallera de la tenda i enfoquen cap als arbres. La llum només mostra troncs molls, boira i ombres. Però llavors, entre dues soques, veuen una marca al fang. Una petjada. Massa recent per ser de primera hora.
El ferit tremola. Li posen una manta tèrmica a sobre i un altre sac de dormir. A poc a poc sembla que comença a entrar en calor. Els altres dos s’abriguen amb l’altre sac i intenten dormir. La nit es fa molt llarga. Cada cruixit del bosc sembla acostar-se una mica més.
Per fi es fa de dia i surt el sol, però no hi ha ni rastre del rescat. La ràdio continua muda.
Busquen escorça seca als arbres, tallen branques que no hagin tocat a terra i, amb l’ajuda de l’alcohol de la farmaciola, aconsegueixen fer foc. Van afegint llenya per provocar una bona fumarada, amb l’esperança que algú els pugui localitzar.
Cap a les tres de la tarda senten un helicòpter voltant per la zona. Primer sembla molt lluny. Després s’acosta. En Joan i en Jordi agiten els braços i alimenten el foc amb tot el que troben.
Gràcies al fum, finalment els localitzen.
Quan els equips de rescat arriben, els diuen que s’havien desviat més de deu quilòmetres del camí previst. Massa lluny perquè fos només un petit error de ruta.
Mentre ajuden en Josep a pujar a l’helicòpter, en Joan mira enrere. A la vora de la clariana, mig amagada entre el fang i les fulles, hi veu una cosa que li glaça la sang: la brúixola perduda.
Algú l’ha deixada dreta, damunt d’una pedra, amb l’agulla encara tremolant.
Uns dies més tard, quan surten de l’hospital, en Josep va en cadira de rodes. Encara té el turmell inflat i la cara cansada, però almenys ja són fora. En Joan i en Jordi l’acompanyen fins a l’entrada principal, on l’aire fred del carrer els colpeja de nou.
Allà, recolzat al costat d’una furgoneta fosca, els espera un dels organitzadors de l’activitat.
En Josep el reconeix de seguida com un dels monitors del camp base, però hi ha alguna cosa en la seva mirada que no encaixa. L’home s’acosta a poc a poc, amb un somriure massa tranquil.
– Senyor Josep, no em reconeix, oi?
En Josep arrufa el front.
– Hauria de fer-ho?
L’home somriu una mica més.
– No només he estat el seu tutor de supervivència aquests tres dies. També soc aquell noi que vostè va suspendre a primer de batxillerat per portar-li la contrària a l’assignatura de Filosofia.
Durant uns segons, ningú no diu res. El soroll dels cotxes, al carrer, sembla quedar molt lluny.
En Jordi fa una passa endavant.
– Què està dient?
L’organitzador no aparta els ulls d’en Josep.
– Que no tot és el que sembla. Ni els aparells deixen de funcionar sols, ni els objectes apareixen per art de màgia.
En Joan nota la pell de gallina que no té res a veure amb el fred.
L’home gira cua i puja a la furgoneta. Abans de tancar la porta, deixa una última frase suspesa en l’aire:
– A vegades, perdre’s és l’única manera d’entendre una lliçó.
La furgoneta s’allunya lentament. En Josep, immòbil a la cadira de rodes, mira els seus amics sense dir res.
A la butxaca de la jaqueta, alguna cosa metàl·lica li pesa més del que hauria de pesar.
Quan hi fica la mà, els dits troben la brúixola.
L’agulla encara tremola.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA Gemini.
Deixa un comentari