EL LLIBRE QUE ET TRIA
Avui és dia 23, Diada de Sant Jordi, diada del llibre i la rosa. Diu la tradició que tot va començar amb la llegenda de Sant Jordi, el cavaller que va matar el drac i de la seva sang en va brotar una rosa vermella. Però amb els anys, la història ha anat canviant… o potser s’ha anat amagant. Perquè alguns diuen que no tots els dracs moren, i que hi ha relats que només apareixen un dia l’any, esperant ser trobats per algú concret.
Dia assolellat, temperatura agradable, això sí amb vent. Vaig a donar un vol per la rambla, un ambient bonic, la gent amb expressions alegres passejant amb llibres i roses. Tot i ser un dia laborable sembla festiu. Començo a mirar les parades de llibres; els escriptors aprofiten aquest dia per treure el seu últim llibre i signar a diferents espais de la ciutat.
Passo per davant d’un estant amb llibres antics. Fullejo un parell, no acaben de fer el pes. De sobte, un títol d’un d’ells atreu la meva atenció: “Aixequem”. L’agafo. A sota, en veig un altre que diu: “Segur que ho vols saber?”. Una esgarrifança em recorre el cos.
Passo a un altre estant… i hi torno a veure el mateix llibre.
Aquest cop, amb la tramuntana, s’obre sol per la primera pàgina.
Primera línia del text:
“Sabia que estaries aquí avui. Hem de parlar. Agafa’m, ves al bar d’aquí al davant, demana el teu cafè amb llet amb un entrepà de bacó… i comença a llegir.”
Intrigat, compro el llibre i faig el que diu. Començo a llegir mentre espero la meva comanda.
“Benvolgut amic, l’intriga et fa llegir aquest relat. Si estic a les teves mans no és per casualitat… ja ho veuràs.”
I és en aquell moment quan m’adono d’un detall que em glaça la sang.
Aquella lletra… no és impresa.
Sembla escrita a mà.
I encara és fresca.
Em quedo immòbil, amb el dit encara tocant la tinta. Miro al meu voltant de manera instintiva. Ningú sembla haver-se adonat de res. El soroll de tasses, converses i passes continua amb total normalitat… massa normalitat.
Torno a baixar la mirada cap al llibre.
La tinta ja no brilla.
Com si mai hagués estat humida.
Empasso saliva i continuo llegint.
“Si has arribat fins aquí, és que has fet exactament el que s’esperava de tu. No et giris encara.”
El cor se m’accelera.
I, evidentment… em giro.
Al fons del bar, assegut en una taula petita, hi ha un home sol. Porta un abric fosc, tot i que la temperatura és suau. No es mou. No menja. No beu.
Només em mira.
Clavo els ulls al llibre un altre cop, amb les mans lleugerament tremoloses.
“Massa tard.”
El batec em ressona a les orelles.
“Fa anys, també vas triar un llibre sense saber-ho. No el recordes… però nosaltres sí.”
Una sensació estranya m’envaeix, com un record que intenta obrir-se pas però no acaba de prendre forma.
El cambrer arriba amb el cafè amb llet i l’entrepà de bacó.
—Aquí tens.
La seva veu em fa sobresaltar. Assenteixo sense dir res.
Quan torno a mirar la pàgina… el text ha canviat.
“Ell no hi hauria de ser.”
El cor em fa un salt.
Aixeco lentament la mirada cap a l’home del fons.
La cadira és buida.
Però el llibre… encara continua.
“Corre.”
Una corrent d’aire travessa el bar.
La porta s’ha obert.
I algú acaba d’entrar. No em moc.
Alguna cosa dins meu em diu que si ho faig, ja no hi haurà marxa enrere.
Baixo la mirada cap al llibre, gairebé amb por del que hi trobaré.
Les paraules tornen a aparèixer, lentament, com si algú les escrivís en aquell mateix instant.
“No tothom pot veure’ns. No tothom pot llegir-nos.”
Sento un calfred que em puja per l’esquena.
Alço la vista, molt a poc a poc.
La persona que ha entrat al bar s’atura un moment a la porta, mirant al seu voltant, com qualsevol client que busca taula.
Però hi ha alguna cosa… estranya.
Els seus ulls es creuen amb els meus durant un segon massa llarg.
Com si em reconegués.
Com si sabés.
Torno al llibre.
“Ell també ha estat escollit.”
El cor em batega amb força.
Escollit.
La paraula pesa.
“Cada any, el mateix dia, ens despertem. Ens col·loquem allà on sabem que ens trobaran. Entre milers d’històries, entre milions de pàgines… només alguns ens veuen.”
La respiració se m’accelera.
Recordo la rambla plena.
Les parades.
Els llibres apilats.
I aquell.
Sempre aquell.
“Quan ens obren, comença el vincle.”
Instintivament, intento tancar el llibre.
No puc.
Les mans no m’obeeixen.
“Ja és tard.”
La tinta es torna més fosca.
“Ens necessitem.”
Un cop sec ressona dins del meu cap.
Com una porta que es tanca.
De sobte, una imatge em travessa la ment —massa nítida per ser imaginada.
Una altra rambla.
Un altre any.
Jo… més jove.
I el mateix llibre, a les meves mans.
El mateix títol.
La mateixa esgarrifança.
—No… —xiuxiuejo.
“Ho vas oblidar. Tots ho obliden.”
Sento una presència darrere meu.
Molt a prop.
“No estàs sol.”
Miro de reüll.
La persona que ha entrat al bar ara és just al meu costat.
—Tu també el pots llegir, oi? —em diu en veu baixa.
No és una pregunta.
És una confirmació.
El llibre tremola lleugerament entre les meves mans.
I les paraules canvien per última vegada:
“Ja sou dos.”
Silenci.
El soroll del bar desapareix, com si algú hagués abaixat el volum del món.
“Quan arribi el tercer… començarem.”
El silenci pesa.
Massa.
Miro al meu voltant, però el bar ja no és el mateix. Les persones continuen assegudes, parlant, rient… però no se sent res. Com si estiguessin atrapats darrere d’un vidre invisible.
—Això no és real… —murmuro.
—Sí que ho és —respon la persona del meu costat—. Però no per a ells.
Baixo la mirada cap al llibre.
Les pàgines comencen a passar soles.
Una rere l’altra.
Massa ràpid.
Fins que s’aturen en sec.
Doble pàgina.
Tres espais en blanc.
A sota del primer… hi ha el meu nom.
Al segon… el de la persona que tinc al costat.
El tercer espai és buit.
Encara.
“Falta un.”
El llibre tremola.
Una ombra travessa la llum que entra per la porta del bar.
Instintivament, aixeco el cap.
I el veig.
Un nen.
No deu tenir més de deu anys. Porta una rosa a la mà. Es queda quiet a l’entrada, mirant directament cap a mi.
No busca taula.
No mira ningú més.
Només a mi.
—No… —dic gairebé sense veu—. És només un nen.
—Tots ho som, la primera vegada —respon la veu al meu costat.
El nen comença a caminar lentament cap a nosaltres.
Cada pas ressona dins del meu cap, no al terra.
Tum.
Tum.
Tum.
El llibre s’obre una mica més.
La tinta comença a escriure sola al tercer espai.
Però no és un nom.
És una data.
Avui.
El nen s’atura davant meu.
Allarga la rosa.
—És per a tu.
La seva veu és dolça.
Dubto un segon.
Però l’agafo.
En el moment en què els meus dits toquen la tija…
Tot es trenca.
El soroll del bar desapareix del tot.
La llum canvia.
I quan torno a mirar el nen…
Ja no és un nen.
Els seus ulls són massa antics.
El seu somriure… no és humà.
El llibre es tanca de cop.
Un cop sec.
I queda una sola frase gravada a la coberta, que abans no hi era:
“Ja som tres.”
La persona del meu costat fa un pas enrere.
—Ara ja no podem aturar-ho.
El llibre es torna calent entre les meves mans.
Com si tingués vida.
Com si respirés.
I, per primera vegada, no sóc jo qui el sosté.
És ell qui m’està agafant a mi.
El llibre crema.
No és una metàfora.
La pell dels meus dits es tensa mentre intento deixar-lo anar… però no puc.
—Què passa quan som tres? —pregunto, amb la veu trencada.
La persona del meu costat no respon de seguida.
Quan ho fa, ja no sona com abans.
—El mateix que va passar amb nosaltres.
Un silenci dens ho omple tot.
—Nosaltres?
El nen —o el que sigui— somriu.
I aleshores ho entenc.
Massa tard.
El llibre s’obre per última vegada.
No hi ha paraules noves.
Només imatges.
Veig la rambla.
Veig les parades.
Veig gent passejant amb llibres i roses.
Veig… algú aturant-se davant d’un estant.
Fulleja.
Dubta.
Somriu lleument.
I agafa un llibre.
Aquest llibre.
El mateix.
Però a la coberta… ja no hi diu “Aixequem”.
Hi diu un altre títol.
Un títol que em glaça la sang.
“El dia que em vas trobar”.
Les mans em tremolen.
Passo la pàgina.
I el veig.
A ell.
Al lector.
Llegint.
Exactament on jo estava fa uns minuts.
Amb el cafè amb llet.
Amb l’entrepà de bacó.
Amb la mateixa cara d’intriga.
—No… —xiuxiuejo.
Passo una altra pàgina.
I el veig a mi.
Assegut.
Llegint.
Amb la mateixa expressió.
Amb el mateix llibre.
Amb… les mateixes paraules.
El llibre.
Aquest llibre.
Aquest relat.
És el que ell està llegint.
És el que jo estic llegint.
És el que sempre passa.
“Cada any.”
La veu ja no ve de fora.
Ve de dins del meu cap.
“Cada 23 d’abril.”
Intento aixecar-me.
No puc.
El meu cos no respon.
La meva mirada queda fixada a la pàgina.
Les paraules comencen a escriure’s soles, una última vegada:
“El lector ja ha començat.”
El cor se m’atura un instant.
No.
No pot ser.
“No és casualitat que hagis arribat fins aquí.”
El nen deixa caure la rosa sobre la taula.
La persona del meu costat desapareix.
O potser mai hi ha estat.
“La història necessita ser llegida per existir.”
Les lletres s’esvaeixen lentament.
Fins que només en queda una.
Una última línia.
Que no recordo haver escrit.
Que no recordo haver llegit.
Fins ara.
“Gràcies per triar-nos.”
Feliç Sant Jordi!!
«REPTE VISUAL: Diuen que els lectors d’intriga ho veuen tot. Fixa’t bé en la imatge de l’home al bar: hi ha un detall impossible que desafia la lògica. El pots trobar?»
Autor: codimisteri
mailto: codimisteri@codimisteri.com
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
La informació continguda dels relats en aquets lloc web es fictici. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari