Històries de sorolls i secrets a Adelaida

Ens acabem d’instal·lar en un bloc d’apartaments situat al centre de la ciutat d’Adelaida. És un barri residencial i tranquil; almenys, això em va semblar quan el vaig visitar.

L’edifici té vuit plantes més l’entresòl, i a cada replà hi ha quatre pisos. Amb els veïns amb qui ja hem coincidit, queda clar que són gent amb moltes “experiències viscudes”. 
El primer dia, mentre pujàvem els mobles, es va presentar la veïna de l’entresòl A:

Acabem tard la primera part de la mudança i decidim demanar unes pizzes mentre enllestim l’habitació. Sense adonar-nos-en, donem malament el pis i el repartidor truca al 7è C en lloc del 7è D.
Segona advertència.
—Joves, han de tenir més cura. A aquestes hores, una dona sola… Quin ensurt. Espero que us comporteu i no feu xivarri.
Ens tanca la porta als morros. Ja tenim nom:
• 7è C: la Repel·lent.
Mengem les pizzes de la discòrdia en silenci, com si el pis mateix escoltés, i ens n’anem a dormir.
A les tres de la matinada, un esclat de soroll ens arrenca del llit. Una televisió a tot volum. Durant un instant, penso que ve d’algun altre pis. Però no.
És la nostra. La pantalla, encara amb el plàstic protector, escup una llum blavosa intermitent. No està endollada. El cable penja inert al costat del moble.
El so no és un programa. És… estàtica. Però no del tot. Hi ha una cadència. Com una respiració mal sincronitzada.
Alguna cosa vibra sota el terra.
Truquen a la porta.
Ens mirem sense dir res.
no obrim.
L’endemà, la Repel·lent ja ens espera al replà.
—Què ha passat aquesta matinada? Sort que alguns ens posem taps per a les orelles. Els recomano que en comprin. Els estatuts són clars amb el soroll nocturn.
Somric amb rigidesa. No tenim esma ni de discutir. No en parlem gaire, però tots dos sabem que allò no va ser normal.
Continuem el trasllat.
Carreguem l’ascensor. Quan les portes estan a punt de tancar-se, la llum s’apaga de cop. Quedem a les fosques, en silenci absolut. Ni tan sols el brunzit elèctric.
Quan tornem a veure-hi, ja som fora. A la planta baixa.
L’ascensor no es mou.
Pugem les caixes a peu fins al setè. A cada replà, tinc la sensació que alguna porta s’obre una mica massa tard, o es tanca una mica massa de pressa.
Quan arribem a dalt, la llum torna. Com si res no hagués passat.
—Ha estat una coincidència —dic.
En Josep no respon.
Al vespre, tot està endreçat. Massa ràpid, potser. Ens asseiem amb una infusió i un llibre cadascú, intentant recuperar una normalitat que no acaba de quallar.
Toquen el timbre.
És el president, en Joan, del 2n B. Somriu amb una correcció excessiva.
—Us porto els estatuts. Aquest cop només serà una amonestació. Però llegiu-los: aquest és un bloc… peculiar.
Ens allarga un feix de fotocòpies groguenques.
—Ah, i demà us toca el torn de recollida de residus. Aquí ens agrada repartir les responsabilitats.
—Ens toca què?
Però ja ha marxat.

Mentre en Josep fulleja els papers, trec el cubell de les escombraries de sota la pica, un objecte petit, fred, enganxat a la pica, no potser sembla un micro.

El silenci del pis sembla més dens, com si absorbís el so.

-Josep, mira que he..

—Un moment, escolta això…

De sota la grapa cau un retall de diari. El paper és fràgil, gairebé pols.
1934. “Clausurat el centre psiquiàtric d’Adelaida.”
Llegeixo en veu baixa: tractaments amb radiofreqüència, trastorns del son, activitat cerebral induïda. Investigacions il·legals. Pacients que afirmaven “sentir-se pensats”.

Totes les finestres són obertes.Tots els balcons ocupats.
Figures immòbils.La Gargamella. La Repel·lent. En Joan.
Tots amb els braços caiguts. 
Tots amb dispositius metàl·lics cobrint-los les orelles.
Ningú no parpelleja.
Ens miren.

Un cop sec a la porta.
Després un altre.
I un altre.
Rítmics. Sincronitzats.
No venen d’un sol replà.
Venen de tot l’edifici.
El brunzit augmenta. Ara ja no és sota el terra. És dins del cap.
La llum es torna blava.
La veu de la Gargamella emergeix pels altaveus invisibles del pis:

—Us vam dir que compréssiu taps per a les orelles, vailets. No per no sentir-nos a nosaltres… sinó per no sentir el que esteu a punt de dir mentre dormiu.

Autor: codimisteri

mailto:codimisteri@codimisteri.com

Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.

La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.

Per saber-ne més:
Per a la majoria de la gent avui dia, Gargamel (o Gargamella en la traducció catalana clàssica dels còmics i la sèrie) és l'antagonista principal d'Els Barrufets (Les Schtroumpfs).

Onírica prové del grec oneiros (somni) i s'utilitza per a descriure tot allò que està relacionat amb el món dels somnis.

Imatges creades amb IA