En Manel fa temps que va a l’especialista per problemes d’insomni. No descansa, i la gent del seu voltant li va recomanar posar-se en mans d’un professional. De mica en mica va aprofundint en els possibles motius que el porten a estar irritable, poc sociable, a recloure’s i a tenir la fixació que no es vulneri la seva privacitat.
Tot va començar quan, en endinsar-se en les noves tecnologies, es va adonar de la vulnerabilitat de la privacitat a la nostra societat: veient el contingut que la gent penjava i l’exposició a les xarxes; sentint-se escoltat tota l’estona, en veure que li sortien de sobte publicacions sobre temes que havia conversat en una sobretaula, encara que fossin insignificants; la inseguretat al carrer en escoltar cada dia problemes d’incivisme; el postureig de mostrar on s’ha anat de vacances, les imatges del que es menja… Tot plegat li ha provocat una angoixa fins a tal punt que no distingeix si és real o si el seu cervell li està jugant una mala passada.
Un dia, el seu amic el va anar a buscar a casa i, mentre anaven de camí al restaurant, en Manel li comenta:
—El cotxe que portem darrere ens està seguint.
L’amic, que volia ajudar-lo, li diu:
—No, home, aquests també deuen tenir gana i segur que busquen un lloc per anar a dinar.
—Ja veuràs com al pròxim trencall giraran, perquè saben que els hem descobert.
El vehicle va girar a la cantonada següent.
—És pura coincidència, tranquil —va afegir l’amic.
Comencen a parlar de marques de vehicles i de quines són més segures segons les estadístiques.
—No et refiïs d’aquestes anàlisis; probablement les mateixes companyies es van alternant per fer girar la roda, i cada any li toca sortir en primer lloc a una marca diferent.
A l’amic li sap greu veure’l així i intenta treure-li importància; al cap i a la fi, el comprador triarà el model que més li agradi i s’ajusti al seu pressupost.
A la sobretaula, com sol passar, tothom està més desinhibit i comencen a fer fotos amb els telèfons. En Manel demana que les fotos on surt ell no les pengin a les xarxes socials. Sempre hi ha la típica persona mancada d’empatia que fa un comentari desafortunat; uns altres li diuen que no les penjaran, i un altre li pregunta si li permet penjar-les sense etiquetar-lo i amb la cara pixelada. Accedeix a aquestes condicions.
Tornant cap a casa, l’amic li comenta que està preocupat per ell:
—Quan arribem, vull que pugis a casa meva; et vull ensenyar una cosa.
Pugen al pis i li diu:
—Surt al balcó i fixa’t quin cotxe tenim aparcat davant de l’edifici. Mira bé la matrícula.
Després li ensenya una foto:
—Aquest vehicle és el que anava darrere nostre quan anàvem a dinar. Veus els números?
—Ostres! Porto dies observant que m’estan seguint i no són paranoies —respon en Manel—. Estic segur que al pis hi tinc micròfons i potser alguna càmera amagada. El que no sé és per què em vigilen, i segurament a vosaltres també us deuen estar vigilant.
—Potser el vehicle aparcat és d’un veí de l’edifici… o no?
Fa temps, de jove, vaig llegir un llibre de ciència-ficció —d’aquests que ja saps que m’agraden a mi—. Un noi japonès, estudiant amb bones notes i a qui li agradava defensar de forma pacífica les causes nobles, va començar dient que l’estaven perseguint, creant falsos testimonis i intentant que tothom es posés en contra seva per desestabilitzar-lo i excloure’l de la societat.
Estem tan abduïts per les tecnologies i la intel·ligència artificial que cada cop costa més distingir entre el món virtual i el real. Aquests trastorns van en augment perquè es va perdent la línia vermella entre la ficció i la realitat.
Tot tan controlat i alhora tan descontrolat, i la societat, tan vulnerable. La por no és la IA, sinó l’ús que se’n faci. Estem realment preparats?.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA.
Deixa un comentari