Estem a finals de maig. És dissabte i sopem a casa dels amics de tota la vida. Fem un sopar a la fresca a la terrassa i fem petar la xerrada mentre observem els estels. La temperatura és agradable, d’aquelles nits que conviden a allargar la sobretaula sense mirar el rellotge. Entre conversa i conversa, alcem la vista cap al cel i intentem identificar algun planeta. Mart destaca amb el seu característic to rogenc. També veiem alguns punts lluminosos que, després d’algunes discussions i teories improvisades, acaben resultant ser avions que es preparen per aterrar a l’aeroport.
Sentim una mica d’enveja sana si l’avió marxa de vacances i, al contrari, una certa compassió si és de tornada: tota la feinada de desfer les maletes, rentar la roba, el jet-lag… Buf! Les hores passen sense adonar-nos-en i, quan finalment mirem el rellotge, descobrim que és molt més tard del que ens pensàvem.
Ens acomiadem dels amics amb les promeses habituals de repetir la trobada ben aviat. Pugem al cotxe i emprenem el camí de tornada cap a casa. La carretera és tranquil·la i gairebé no hi circula ningú. Al cap d’una estona, el cansament comença a fer-se notar. Les converses es van apagant i els silencis cada vegada són més llargs.
Ens queda aproximadament una hora de trajecte quan decidim aturar-nos una estona. Trobem l’entrada d’un camí de terra que sembla conduir a algun camp de conreu. Ens desviem de la carretera principal i ens hi endinsem uns metres. El lloc sembla prou segur. Apaguem el motor, abaixem lleugerament les finestretes i decidim fer una petita becaina abans de continuar.
La nit és silenciosa. Només se sent algun grill i, de tant en tant, el lladruc llunyà d’un gos. Mentre m’adormo, em sembla percebre una olor estranya, com de llenya cremada. Penso que potser algun pagès ha fet una foguera hores abans i no hi dono més importància.
No devia haver passat ni mitja hora quan noto una escalfor intensa. Al principi crec que estic somiant, però la calor augmenta ràpidament. Una llum rogenca travessa les parpelles tancades. Quan obro els ulls, el cor se m’accelera de cop: estem envoltats de flames.
Durant uns segons quedo paralitzat. El foc dansa al nostre voltant i projecta ombres inquietants entre els arbres i els matolls. La sequera, l’herba seca i la temperatura elevada fan que tot sembli encara més perillós. La primera idea que em ve al cap és que potser el tub d’escapament ha encès alguna mata seca.
Sense perdre més temps, engego el cotxe. Per sort, havia deixat el vehicle encarat cap a la sortida. Avanço amb cura mentre les flames il·luminen el camí. La meva parella truca als bombers i els facilita la ubicació tan bé com pot. Tots dos estem molt espantats. Quan arribem a la carretera principal, sentim un gran alleujament. Estem salvats.
Ens aturem al marge de la carretera amb la balisa d’emergència col·locada. El vehicle fa una forta olor de fum. Mirem enrere esperant veure una gran columna de fum o algun reflex de les flames, però no distingim res. Només la foscor.
Els minuts passen lentament. A poc a poc comença a clarejar i una franja ataronjada apareix a l’horitzó. Finalment arriben els bombers. Els expliquem el que ha passat i els conduïm fins al lloc exacte on estàvem aparcats.
Però quan hi arribem, no hi ha cap incendi.
Els bombers inspeccionen la zona amb les llanternes. Ni fum, ni brases, ni cap indici d’un foc recent. Durant uns instants ens mirem sense saber què dir.
Continuem examinant els voltants amb més deteniment. Llavors descobrim una cosa estranya: al terra hi ha un cercle perfectament marcat amb senyals de cremades. Just al centre hi havia estat estacionat el nostre vehicle.
A poca distancia trobem una rotllana de pedres amb les restes d’una foguera. També hi ha gots abandonats, ampolles buides i algunes restes de menjar. Sembla que algú hi havia celebrat alguna mena de reunió no feia gaire temps.
Un dels bombers comenta que probablement es tractava d’una trobada nocturna de joves. Potser té raó. Però mentre observo aquell cercle ennegrit al terra, no puc evitar recordar una antiga llegenda.
La Nit de Walpurgis és una festa tradicional que se celebra la nit del 30 d’abril a l’1 de maig en diversos països del nord i centre d’Europa, especialment a Alemanya, Suècia, Finlàndia i Txèquia. Segons les llegendes del folklore europeu, era el moment de l’any en què les bruixes es reunien en grans aquelarres per celebrar l’arribada de la primavera.
Als Països Catalans i a tota la península Ibèrica, en canvi, la nit màgica per excel·lència és la revetlla de Sant Joan, el 23 de juny. Es creia que era el moment de màxima activitat de les bruixes, però també l’ocasió ideal per recollir herbes remeieres i dur a terme rituals de protecció.
Abans de marxar, torno a mirar una última vegada el cercle cremat. No hi ha cap explicació clara per a les flames que vam veure aquella nit. Potser el cansament ens va jugar una mala passada. Potser hi havia hagut un foc que es va extingir ràpidament. O potser no.
Mentre reprenem el camí cap a casa, amb el sol ja per damunt de l’horitzó, em queda una sensació estranya.. La sensació d’haver arribat a un lloc on no érem convidats.
Potser, sense voler, vam interrompre una reunió de bruixes i bruixots.
Una nit plena de misteri, foc i preguntes sense resposta que algun dia explicarem als nostres fills.
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades per IA.
Deixa un comentari