«Vaig sentir la vibració sobre la taula de vidre. Un missatge nou. El que em va fer saltar totes les alarmes no va ser el contingut, sinó el remitent: era jo.
La bombolla de xat mostrava un fitxer d’àudio de 0:12 segons. Amb el polze tremolós, vaig prémer el play. La meva pròpia veu, amb un to d’urgència que em va glaçar la sang, va començar a parlar:
— No t’encaldis. Si escoltes això. Sé que sents el pom de la porta moure’s ara mateix…
En aquell precís instant, el pom de la porta de la meva habitació va girar lentament.
La veu de l’àudio va baixar el to fins a convertir-se en un murmuri gairebé imperceptible. Vaig haver d’enganxar l’auricular del mòbil a l’orella, contenint la respiració.
— Encara penses en aquella nit del 2015? —va preguntar la meva pròpia veu, amb una fredor que no em reconeixia—. Creies que si ningú ho veia, no havia passat? Però jo estava allà. Soc el tu que vas deixar enrere en aquell túnel.
Vaig sentir un calfred recorrent-me l’esquena. El secret que acabava de pronunciar l’àudio era la taca que jo havia intentat esborrar de la meva memòria durant una dècada. El pitjor no va ser que ho digués, sinó el que va venir després.
— Mira la teva galeria de fotos —va dir la veu.
Vaig obrir la carpeta de ‘Recents’. Hi havia dotzenes de fotos d’aquella mateixa nit de 2015, fotos que jo mai havia fet, des d’angles impossibles. I en totes elles, apareixia jo mirant fixament a la càmera, amb la mateixa expressió de terror que tenia en aquest precís instant.
Mentre passava les fotos amb el dit tremolós, vaig notar una cosa que em va fer trontollar el món. A l’última imatge, la que s’havia generat feia només un segon, jo no estava sol. Darrere meu, a l’ombra de la porta que s’acabava d’obrir, es veia una figura exactament igual a mi, però amb la roba bruta de fang i els ulls buits, com si hagués passat deu anys en la foscor d’aquell túnel.
Llavors, el mòbil va tornar a vibrar. Un nou àudio. No vaig haver de prémer el play; es va reproduir sol a tot volum, omplint l’habitació amb una veu que ja no venia de l’altaveu, sinó de darrere del meu clatell:
— Gràcies per guardar-me el lloc durant tot aquest temps. Ara em toca a mi viure la teva vida.
Vaig sentir una mà freda, amb olor de terra humida i oblit, recolzant-se sobre la meva espatlla. Al mirall de l’armari, la meva imatge va començar a esvair-se, tornant-se pixelada i gris, fins que vaig quedar atrapat dins la pantalla, convertit en una simple miniatura de la galeria de fotos.
I tu? Si avui rebessis un àudio de tu mateix recordant-te el teu secret més fosc, t’atreviries a escoltar-lo fins al final?»
Autor: codimisteri
mailto:codimisteri@codimisteri.com
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari