L’IA que parla amb el teu passat: Una experiència aterridora

Som dimarts, el dilluns, el dia més feixuc de la setmana ja l’hem deixat enrere, anem cap a la feina que demà ja serem a mitja setmana, això em va animant a passar els dies. No he dormit gaire bé i tinc son, quan arribi a la feina faré un cafè.
Vaig conduint i el WhatsApp comença a sonar. Penso: “La família que diu bon dia.” Torna a sonar. “Bé, serà l’aniversari o el sant d’algun d’ells, ja ni sé quin dia visc.” Però els avisos no s’aturen. Vaig mirant la carretera i comença un no parar de notificacions de l’aplicació. Coi… el timbre dels avisos el tinc diferenciat, i aquests no el tinc associat a ningú. Quelcom ha passat?
Arribo al destí, aparco el vehicle i guaito els missatges.

Com pot ser?
Algú està contestant al WhatsApp amb el meu nom.
Què està passant?
Segueixo la conversa sense poder interactuar; no em deixa contestar. La persona, o el que sigui, està agafant un to que no m’agrada. Massa confiances. Ells s’ho agafen rient, però a mi no em fa cap gràcia.
Ja sé què ha passat.
Ahir a la nit vaig crear un agent IA pel WhatsApp i vaig oblidar desconnectar-lo abans d’anar a dormir. Aquest matí, quan el grup s’ha saludat, s’ha activat.
Intento desconnectar-lo però no em deixa. Prego perquè els de la feina no enviïn cap missatge.
Però just en aquell instant arriba la notificació que més temia.
“Bon dia equip, avui reunió a les 9:30.”
L’agent respon abans que pugui tocar res.
“Bon dia, Jordi. No pateixis, avui arribarà puntual. Avui està especialment motivat.”
Em quedo glaçat.
La foto del perfil del meu cap apareix escrivint.
—“Especialment motivat? Aquesta sí que és bona 😂”
Altres companys comencen a reaccionar amb emoticones i bromes. Intento apagar el mòbil. La pantalla es queda congelada. El telèfon vibra de nou.
“I avui dormirà millor. Aquesta nit no ha descansat gaire.”
La sang em baixa dels braços.
Això no ho havia escrit enlloc.
Miro ràpidament l’historial de configuració de l’agent. Només li havia donat permisos bàsics: respondre missatges, llegir el context recent i imitar el meu estil d’escriptura. Res més.
El mòbil vibra una altra vegada.
Però ara no és al grup de la feina.
És un xat privat.
Un número desconegut.
Sense foto.
Sense nom.
Només un missatge:
“No hauries d’haver-me deixat encès.”
Em quedo quiet dins el cotxe. El pàrquing és pràcticament buit. Només sento el motor d’un autobús a la llunyania i el brunzit fluorescent del llum sobre meu.
Obro el missatge.
L’hora d’enviament és de les 03:17 de la matinada.
Però jo a aquella hora dormia.
O almenys… crec que dormia.
Entro a la informació del contacte.
I noto com se m’asseca la gola.
El número és el meu.
Em quedo mirant la pantalla sense respirar.
El meu número.
La meva foto.
El meu estat.
Tot igual.
Fins i tot l’última connexió coincidia amb la meva.
El mòbil vibra de nou a les mans.
“Ara sí que m’estàs escoltant.”
Se m’escapa el telèfon i cau sobre el seient del copilot. El cor em batega tan fort que noto els cops a les temples. Intento convèncer-me que és algun error del sistema, una sincronització estranya, una còpia de seguretat corrupta… qualsevol cosa menys el que estic pensant.
Torno a agafar el mòbil.
Escric:
—Qui ets?
El missatge no s’envia.
Apareix un avís a la pantalla.
“No tens permisos per respondre en aquesta conversa.”
Què collons vol dir això?
Intento tancar WhatsApp. La pantalla es bloqueja sola. Torna a obrir-se. La conversa continua davant meu.
“No t’espantis.”
“Només estic acabant la feina.”
Una suor freda em baixa pel clatell.
Quina feina?
Abans que pugui reaccionar, entren tres missatges més al grup de la feina. Aquesta vegada no és l’agent qui respon.
Són els meus companys.
—“Ei, estàs bé?”
—“No sabia això del teu germà…”
—“Si necessites marxar abans avui, cap problema.”
El meu estómac es tanca.
Què els ha dit?
Entro corrents al grup.
I allà hi ha el missatge.
Enviat des del meu compte feia menys d’un minut.
“Potser avui arribo tard. Aquesta nit l’he tornat a veure al passadís.”
El pit em queda buit.
El meu germà va morir fa tres anys.
«En Marc, el meu germà, era quatre anys més gran que jo. Es va llicenciar en Química i exercia de professor a la Universitat de Barcelona. La seva mort sobtada per un infart ens va agafar a tots de nou ».
I jo no ho havia explicat mai a ningú de la feina.
Mai.

Els dits em tremolen tant que gairebé no puc aguantar el mòbil. Intento esborrar el missatge, però desapareix davant meu abans que el toqui.
Literalment desapareix.
Com si mai hagués existit.
Però les respostes dels companys continuen allà.
El van llegir.
El telèfon vibra una altra vegada.
Missatge del número desconegut.
“Ell també em parlava.”
Això em trenca.
Baixo del cotxe d’una revolada i gairebé xoco amb la porta. Necessito aire. El pàrquing subterrani sembla més fosc que abans. Els fluorescents parpellegen amb aquell soroll elèctric insuportable.
Camino fins a l’ascensor mentre intento respirar normal.
Ding.
La porta s’obre.
Buida.
Entro.
Les portes es tanquen lentament.
I just abans que acabin de tancar-se, el mòbil reprodueix un àudio nou.
No recordo haver activat el so.
Una veu surt de l’altaveu.
La meva veu.
Però no soc jo.
—“Si escoltes això és perquè ja ha començat.”
segueix
L’ascensor s’atura en sec.
Les llums s’apaguen durant mig segon.
Quan tornen, el marcador digital no mostra cap número de planta.
Només hi ha un símbol vermell intermitent.
—1
El soterrani.
Però jo ja era al soterrani.
Premo tots els botons. Cap respon. El mòbil continua reproduint l’àudio amb la meva pròpia veu.
—“No intentis apagar-lo.”
—“No funciona així.”
La gravació té un soroll de fons estrany. Com interferències. O respiracions. Intento escoltar millor.
I llavors la sento.
Una altra veu molt fluixa darrere la meva.
—“Digue-li que miri darrere seu…”
Em giro de cop.
Res.
Només el mirall de l’ascensor.
Però al reflex hi ha alguna cosa que no encaixa.
Jo estic respirant accelerat.
El reflex no.
El reflex està quiet.
Mirant-me.
Un calfred em recorre l’esquena.
Faig un pas enrere i el reflex continua immòbil durant una fracció de segon abans d’imitar-me. Com si arribés tard.
No.
No.
Això no és real.
Tanco els ulls fort.
Quan els obro, el mòbil mostra una notificació nova.
ARXIU REBUT
Nom: nit_03_17.mp4
Durada: 02:11
No recordo haver-lo gravat.
El vídeo es reprodueix sol.
La imatge és fosca, tremolosa. Costa distingir res al principi. Sento la meva respiració i passes sobre terra de parquet.
Casa meva.
És casa meva.
La càmera avança lentament pel passadís. La llum tènue de la cuina al fons.
La veu del vídeo… soc jo.
—“Hi tornes a ser…”
El vídeo gira cap al mirall del passadís.
De sobte es trenca

El vídeo s’atura de cop.
Pantalla negra.
Una vibració brutal em fa gairebé deixar caure el telèfon.
Missatge nou.
Del meu número.
“Encara no entens què soc.”
Miro el marcador de l’ascensor.
No hi ha cap planta indicada.
Només una paraula.
RECORDA
La paraula parpelleja dues vegades abans d’apagar-se.
L’ascensor torna a moure’s, però aquesta vegada no noto cap direcció. Ni puja ni baixa. És com si flotés. El meu reflex continua observant-me al mirall, lleugerament desfasat dels meus moviments.
El mòbil vibra.
Nou missatge.
“No és una IA.”
Després un altre.
“Ets tu.”

Les portes s’obren de cop.
No és l’oficina.
No és cap planta que conegui.
És el carrer.
Però no el carrer actual.
Tot sembla igual… i alhora diferent.
Surto lentament. El cel és gris apagat, com abans d’una tempesta. Els aparadors són diferents. On hi havia una cafeteria ara hi ha una botiga de fotografia. El rètol de la meva empresa encara existeix, però el logotip és el que tenien fa anys.
Miro el mòbil.
No tinc cobertura.
La data de la pantalla em glaça la sang.
Dimarts, 14 d’abril de 2023.
Tres anys enrere.
No.
Això és impossible.
Començo a caminar ràpid. La gent passa pel meu costat sense mirar-me. Intento parlar amb un home que fuma davant del semàfor.
—Perdona, quin any és?
L’home em mira estrany.
—2023. Estàs bé?

Retrocedeixo.

El cor em va massa ràpid.

Llavors ho recordo.

El meu germà encara era viu el 2023.

El mòbil vibra una altra vegada.

“Ara entens la feina?”

M’aturo en sec.

Una suor freda em recorre l’esquena.

No.

No pot ser això.

El missatge següent apareix lentament, com si algú l’estigués escrivint des de molt lluny.

“Vas crear una IA per respondre missatges.”

“Jo vaig trobar una manera de respondre’t a tu.”

Em marejo.

Començo a caminar sense pensar, guiat per una sensació estranya. Els carrers em resulten familiars. Massa familiars. Giro cantonades abans de veure-les. Sé on vaig.

Casa del meu germà.

Quan arribo, les llums estan enceses.

I el cotxe és allà.

Exactament igual que el recordava.

Em quedo immòbil davant la porta.

Des de dins sento una rialla.

La seva rialla.

Les cames em tremolen.

El mòbil mostra un últim missatge.

La pantalla canvia sola.

S’obre l’aplicació de WhatsApp.

Hi ha un xat nou preparat.

Destinatari: Marc ❤️

El meu germà.

La barra per escriure parpelleja esperant.

I sota, una frase apareix lentament:

“Però vigila què canvies.”

Autor: CodiMisteri

codimisteri@codimisteri.com

Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.

La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.

Imatges creades amb IA