Toca anar a treballar. El temps no pinta gens bé: estem en alerta groga per forts vents i pluges torrencials. La mainada no té escola, comprensible; però es veu que la resta de treballadors estem fora del que s’estipula en prevenció. En fi, una de tantes coses que no s’entenen. La feina és a primera línia de mar; tot és molt idíl·lic quan el temps acompanya, però en dies com avui, fa basarda.
L’onatge, a mesura que passa l’estona, es va abraonant. A mig matí, l’aigua, en impactar contra les roques, sobrepassa el passeig del port. Tenim a sobre la tempesta, amb molts llamps i trons; el color negre del cel ens està avisant. Ens quedem sense llum i internet: un llamp ha impactat a prop d’on som. Veïns de l’edifici ens informen que un llampec ha impactat contra una torre d’alta tensió i afecta mitja població. Mentrestant, ajudem un home a sortir de l’ascensor.
Tots estem un xic nerviosos. Pedrega amb ganes; la gent es preocupa pels vehicles, però no s’adonen que estem en perill. Els embornals no poden engolir l’aigua, les pedres han tapat l’accés i ja no es diferencia el carrer de la vorera. Sentim de lluny la sirena, estem amb alerta vermella. Atrapats a la planta baixa d’un bloc de 19 plantes, l’aigua comença a fer-se camí per sota de la porta d’entrada principal. Posem tovalloles per frenar-la, però no veiem que això no és el més important: l’aigua entra per la part del darrere, que es troba per sota del nivell del carrer. Com si fos una autopista, intentem aixecar el mobiliari, protegir les impressores, els escàners i els ordinadors. Som uns inconscients: estem en perill i ens capfiquem per les coses materials.
L’aigua ja arriba més amunt del genoll i el nivell va augmentant amb molta rapidesa. Per primer cop som conscients que estem en una situació de perill. Sentim un fort soroll: els vidres de dalt del celobert s’han trencat i han caigut a la nostra planta. L’aigua cau com si fos un saltant i en pocs moments ja ens arriba més amunt de la cintura.
Cridem els veïns perquè ens ajudin. Els del primer pis comencen a lligar llençols i, sort que som joves i àgils, podem pujar fins a casa seva. Però en Jordi, un company, no pot: pateix del cor i aquesta situació li ha provocat una arrítmia. Per sort, en Joan del 3r A és escalador i té cordes i estris d’escalada. Baixo juntament amb ell, li col·loquem un arnès a en Jordi i, amb les politges, aconseguim posar-nos tots al primer pis.
Però és necessari pujar més amunt: l’aigua està ja a un nivell de dos metres d’alçada i no té intencions de parar. Decidim, totes les persones des de la planta baixa fins a la quarta, anar pujant fins a la cinquena planta per estar segurs. Ens deixen tovalloles i roba per canviar-nos; estic glaçat de fred. No funcionen les calderes, els radiadors, les cuines elèctriques ni els mòbils… En aquestes situacions t’adones de la vulnerabilitat de la societat. L’àvia del 5è E, com no podia ser d’altra manera, prepara infusions de til·la amb la seva cuina de butà. A en Jordi li anirà bé, ja està més tranquil, per sort. Anat d’un pèl, badant per salvar les coses materials, si ens descuidem… Ai, senyor!
Anem registrant el nivell de l’aigua del celobert i també veiem com la força de les onades s’emporta tot el passeig marítim, com si fos una excavadora gegant.
Tots estem callats mirant amb esgarrifances la fortalesa de la natura; com en un obrir i tancar d’ulls el paisatge idíl·lic ha passat a ser desolador i perillós. Són les quatre de la tarda; continua plovent amb menys intensitat, però els nivells de l’aigua es mantenen. Hem de preparar-nos: d’aquí a poc es farà fosc. Entre tots recopilem llums, espelmes, menjar, mantes i matalassos per poder passar la nit si cal.
La parella i els fills són a casa, per sort. Visc a la vuitena planta, estaran segurs; per aquest costat estic tranquil, tot i que patiran per mi perquè no saben res. Els pares em preocupen: estan en una residència a Banyoles, a prop del llac. Si us plau, que estiguin bé. L’estona passa lentament; en fer-se fosc i sentir el fort onatge sense visió, encara és pitjor. El vent de llevant bufa més fort durant la nit i la pluja repica contra els vidres de les finestres i balcons. Estem cansats, però no dormim: tots en alerta.
L’Anna del 5è E —gràcies a la qual hem pogut sopar un plat calent— té 85 anys, ben portats. Diem a les persones grans que descansin i dormin, que els més joves farem guàrdia per veure com evoluciona la tempesta anomenada Grotesca; el nom li escau. Comencem a parlar del temps que fa que cadascú resideix a l’edifici. És curiós: tots portem més de 10 anys i mai havíem parlat; no ens coneixíem. També és cert que alguns són pisos turístics i el traginar de persones noves diàriament fa que ningú s’estranyi de res. Per sort és temporada baixa i, almenys a l’edifici, no hi havia cap pis llogat per turistes.
A les tres de la matinada, un fort llamp cau molt a prop. Comencem a veure flames i olor de fum: un vehicle s’incendia. La part positiva: el nivell de l’aigua es manté. La negativa: el vehicle és elèctric i amb la pluja no s’apagarà; al contrari, hi pot haver descàrregues elèctriques. Decidim no dir res als avis, que estan descansant. Posem tovalloles humides a les obertures que donen just a la zona on hi ha el foc per evitar que el fum entri. Preparem més cafè; la nit es fa llarga.
A dos quarts de set comença a clarejar. Les onades encara sobrepassen el que queda del passeig del port. Comencem a veure barques amuntegades l’una sobre l’altra, cotxes dins el mar, tendals destrossats, cadires i taules arrossegades per la tempesta… El paisatge és grotesc. Impacta tanta destrossa; esperem que només sigui material. Seguim sense llum. Preparem l’esmorzar entre tots. En Pedro és del sud i la seva mare li envia embotit de la zona; que bo que és! Semblem una família, com si ens coneguéssim de tota la vida. Us recordeu de quan els veïns es coneixien, prenien la fresca al carrer a l’estiu i els avis explicaven rondalles als nens? Tothom es coneixia i s’ajudava.
A les nou sortim a l’escala per veure com segueix el nivell de l’aigua: la primera planta segueix inundada. Plou menys, sembla que va minvant la tempesta. No veiem moviment, ni policia ni bombers; han d’estar sobrepassats per tota aquesta moguda que ens ha tocat viure. L’Anna porta una ràdio de piles; almenys podrem saber com està tot.
Escoltem un missatge que es va repetint tota l’estona:
«QUE NINGÚ ES MOGUI D’ON ÉS. TOTES LES CARRETERES DE LA ZONA DE LA COSTA ESTAN INUNDADES I MALMESES. LES AJUDES ESTAN EN CAMÍ. DE MICA EN MICA EQUIPS ESPECIALITZATS ANIRÀ REPARTINT MENJAR I MEDICAMENTS BÀSICS PER DIFERENTS ZONES AFECTADES. LES COMUNICACIONS ES FAN PER RÀDIO; SINTONITZIN EL CANAL 93.3FM / 801AM. LA TEMPESTA COMENÇA A ESVAIR-SE, PERÒ ENCARA TARDARÀ UNES HORES. SI TENEN UNA EMERGÈNCIA, PENGIN UN DRAP GROC O VERMELL A LA FINESTRA O AL BALCÓ. LAMENTABLEMENT TENIM PÈRDUES HUMANES; SI US PLAU, NO FEM MÉS GRAN EL NOMBRE DE DESAPAREGUTS. ELS EQUIPS D’EMERGÈNCIA ESTAN DESBORDATS, PER AIXÒ ÉS IMPORTANT QUE TOTHOM ROMANGUI QUIET FINS QUE LA SEGURETAT ESTIGUI ESTABLERTA PER PODER-NOS DESPLAÇAR. SOM CONSCIENTS QUE LES PERSONES QUE ES TROBEN ATRAPADES FORA DE CASA TENEN ÀNSIA DE TORNAR, PERÒ, SI US PLAU, MANTINGUEM LA CALMA. JA TENIM PROUS DESAPAREGUTS, NO AUGMENTEM LA LLISTA. GRÀCIES A TOTS PER LA VOSTRA COOPERACIÓ I PACIÈNCIA. HA ESTAT UNA TEMPESTA MAI VISTA I ESPEREM QUE NO EN TINGUEM CAP MÉS COM AQUESTA, PERÒ AIXÒ ENS HA DE FER REFLEXIONAR A TOTS: LES ALERTES SÓN NECESSÀRIES I CAL RESPECTAR-LES PER EVITAR BAIXES HUMANES.»
Al migdia, el cel finalment es va esquerdar per deixar pas a unes clarianes tímides. El rugit de la tempesta va cedir el protagonisme al so dels helicòpters que sobrevolaven la costa. Quan els equips de rescat van arribar amb llanxes neumàtiques fins al nostre portal, la planta baixa era un cementiri de fang i ferralla.
Ens van treure d’allà d’un en un. En Jordi va ser el primer, traslladat amb cura per rebre atenció mèdica; estava estable, però la seva cara reflectia el cansament de qui ha vist el final massa a prop. En Joan, l’escalador, li va donar un copet a l’espatlla mentre l’ajudaven a pujar a la barca.
Abans de marxar, vaig mirar cap al 5è E. L’Anna ens deia adéu des del balcó amb la mà, amb aquella serenor de qui ja ha vist moltes llevantades, tot i que cap com» «La Grotesca». Li vaig fer un gest de gratitud; sense la seva til·la, el seu seny i la seva amabilitat, la nit hauria estat molt més fosca.
Ja en terra ferma, un operari de la Creu Roja em va deixar un mòbil per fer una trucada. Amb el cor a la boca, vaig marcar el número de la residència de Banyoles. —Estan tots bé, només ha estat un ensurt per la crescuda del llac, però l’edifici és segur —va dir la veu a l’altre costat.
Vaig tancar els ulls humitejats de l’alegria i vaig respirar l’aire humit i salat. El passeig marítim ja no existia, el meu cotxe devia ser un bloc de ferro en algun lloc del fons marí i la feina trigaria mesos a reprendre’s. Però mentre amb dirigia cap al centre d’acollida, només podia pensar que, per primer cop en deu anys, sabia el nom de tots els meus veïns. Havíem perdut els objectes, però havíem trobat la comunitat.
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari