Ens reunim amb els amics i pugem a les dues furgonetes en direcció a la Cerdanya. Hem llogat una casa rural a prop de Meranges per passar-hi quatre dies: excursions, gastronomia i desconnexió. Però el viatge es fa llarg. La pluja i el fred ens obliguen a anar directes a la casa, sense parades.
Per fi arribem, després d’una carretera estreta que ens condueix fins a “Acollir”, la casa rural: façana de pedra, teulada de pissarra i una gran arcada que ens condueix al porxo i a l’accés de l’entrada principal. Fa molt de fred; sort que els propietaris ens han deixat la calefacció engegada i el foc encès. Trobem a la taula de la cuina una cistella de benvinguda amb un pa de pagès, embotit, tomàquets i una ampolla de vi negre, tot de la zona. Quin detall!
Deixem les maletes a les respectives habitacions i ens posem a fer torrades a la llar de foc; la Marta i la Judit van parant la taula per poder esmorzar. Tenim gana; ens hem llevat d’hora per aprofitar al màxim l’estada. Ens adaptem ràpidament a la vida rural: en Jordi entra troncs de la llenyera i els deixa al costat del foc per treure’ls la humitat; en Josep obre l’ampolla de vi, seiem a taula i comencem a sucar els alls a les torrades i, d’altres, el pa amb tomàquet. Potser és la gana, però tant el pa com l’embotit estan molt bons, i no parlem del vi, que acompanya perfectament l’esmorzar.
Després d’un matí de relax a la piscina climatitzada i de visitar a la tarda el Museu de l’Esclop i l’església de Sant Sadurní de Meranges, la muntanya ens va recordar on érem. En fer-se fosc, una boira espessa, d’aquelles que sembla que es puguin tallar amb un ganivet, va envoltar la casa. Estàvem sopant quan, de sobte, un cop sec a la porta ens va tallar la respiració. En Joan va obrir, però només va trobar el buit i el silenci d’un mur blanc de boira. Quan ens acabàvem de tornar a asseure, el so va repetir-se, més fort, més insistent. Aquest cop hi vam anar tres, amb el cor a la gola, però a fora no hi havia res. Només el fred que s’escolava a l’interior.
—Deu ser el vent —va dir en Josep per treure-hi ferro, tot i que no es movia ni una fulla.
Ningú va dormir bé. A la matinada, un xisclet punyent ens va fer saltar del llit. No era un crit humà, era una cosa salvatge. Obrim el porticó de la finestra de la cuina; la boira no deixa veure res. Un cop fort a la finestra ens fa tirar enrere: veiem uns ulls penetrants enganxats al vidre. Fem un xisclet i, al mateix moment, desapareix. Tanquem ràpidament el porticó. Ens vam quedar a la cuina, desvetllats per la por, amb una xocolata desfeta que ens cremava a les mans mentre vigilàvem les finestres.
L’endemà, la neu ens va confirmar que no havia estat un malson: unes petjades humanes envoltaven la casa.
Però el que ens va fer esgarrifar va ser el que va trobar la Judit al vidre de la sala d’estar: la marca d’una mà gegantina, una petjada dactilar desproporcionada que semblava dir-nos que algú ens havia estat observant des de la foscor mentre sopàvem.
Vam intentar trucar als propietaris, però sense èxit. Decidim fer l’excursió programada a l’estany de Malniu i, després, demanar informació de la casa a la gent del poble per saber si hi havia quelcom que ens ajudés a entendre el que havíem viscut.
La tensió va esclatar a la tarda, en tornar. A la part del darrere ens esperava un llop real. Ens ensenyava les dents, fixant la mirada en nosaltres com si fóssim la seva presa. No teníem on fugir. En Joan va començar a comptar: «Una, dues…!» i sona el telèfon. No ens atrevim a moure’ns ni tan sols per agafar el mòbil de la butxaca; van ser pocs moments, però es van fer eterns. Sentim…
—Lloba, vine aquí ja!
Un noi de proporcions gairebé irreals, de més de dos metres d’alçada, va aparèixer entre els arbres. Contestem la trucada: eren els propietaris. Ens havien deixat un telèfon d’emergència a la porta de la nevera. Era en Marc, el nebot dels amos. La seva Lloba s’havia escapat la nit anterior atreta per l’olor del menjar. Els cops a la porta fets per la lloba i la mà al vidre d’en Marc per no relliscar amb el gel… tot va encaixar. Vam riure per alliberar la tensió, però aquells ulls i aquella mà marcada al vidre ens recordarien per sempre que, a la Cerdanya, la línia entre la imaginació i la realitat és tan borrosa com la boira. Si haguéssim parat atenció al telèfon…Trucar Marc.
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari