Aquest cap de setmana ha estat l’Aplec del Cargol i hem anat a Lleida amb la colla. A la tornada, per aprofitar al màxim el cap de setmana, agafem el tren que surt a les 18:00 hores. Tots plegats decidim pujar a l’últim vagó. Estem cansats i molts aprofiten per dormir una estona.
Recordo quan vàrem anar amb els pares per primera vegada a Lleida: vam visitar la Seu Vella, l’eix comercial i el centre històric. Vam acabar el dia baldats. En tornar, vaig quedar adormit al tren; llavors tenia 6 anys i va ser un bonic dia. Ara, tornant cap a casa, em poso un xic melancòlic: han passat 26 anys i ara estic sol.
Vaig llegint per passar l’estona després d’un cap de setmana intens. Entrem en un túnel i, al sortir, tot és completament fosc.
No pot ser, són les set de la tarda. Miro els seients del vagó i estic sol. On és la gent? On és la colla? El tren va agafant més velocitat, tot vibra. Vaig creuant vagons, tots buits i foscos, i segueixo fins a arribar a la cabina del tren. La porta està tancada i ningú respon.
Vaig reculant cap al meu vagó. M’adono que, de mica en mica, tot va canviant, com si estigués retrocedint en el temps. El mobiliari del tren és diferent, la roba em queda gran… Trobo el lavabo i, no pot ser, el mirall reflecteix la imatge de quan tenia 14 anys, 18 anys menys que ara!
Em miro les mans: ja no tenen la mida d’un adult de 32 anys, sinó la d’un adolescent. La dessuadora de la colla de l’Aplec em penja com un sac. De cop, el tren fa una frenada brusca que em fa trontollar. Els llums parpellegen en entrar al sisè vagó: hi veig una imatge de quan tenia 6 anys, abraçat al peluix que portava el dia que vaig visitar la Seu Vella amb els meus pares. La veu de la meva mare ressona feblement, com un eco llunyà:
—No t’adormis, carinyo, que ja arribem.
El tren torna a accelerar amb fúria. Miro per la finestra, però a fora no hi ha paisatge, només una boira espessa i lluent que llisca a tota velocitat. Tinc la sensació que el tren no viatja a través de l’espai, sinó a través dels meus propis records. Cada vagó que he creuat podria ser una etapa de la meva vida.
Decideixo córrer un altre cop cap al vagó del final, l’últim, on s’havia assegut la colla. A mesura que m’hi apropo, noto que el terra ja no vibra tant, enflairo una olor familiar… olor de cargols a la llauna. Arribo a la porta de l’últim vagó.
Està tapada per una cortina de vapor espès. Poso la mà a la maneta, que crema freda, i sé que darrere d’aquella porta m’espera una elecció: o trobo la manera d’aturar aquest tren del temps per tornar al 2026 amb els meus amics, o la porta s’obrirà a la Lleida de fa 24 anys, on els meus pares encara m’esperen a l’andana.
Respiro fons i empenyo la porta…
De sobte, algú em sacseja:
—Va, Manel, que ja hem arribat! Has fet una bona migdiada. Vigila, que et caurà el llibre.
«Tot ha estat un somni (o potser no?)».
Autor: CodiMisteri
codimisteri@codimisteri.com
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA
Deixa un comentari