Quatre amigues de la infantesa proposen una trobada. Ja se sap: una es casa, l’altra canvia de feina, una altra de residència, que si els fills… i així va passant el temps.
Una cosa tenen clara: volen que sigui una escapada de cap de setmana, anar d’hotel i no haver de fer res. Spa, bona gastronomia, diversió i relax. Van aportant idees entre totes i cal decidir quina escullen de les tres opcions:
- Andorra: el centre termal, un massatge, dinar i després baixar pel Tobotronc, el tobogan.
- Muntanyola: Visita guiada veure la elaboració de formatges de cabra amb una cata i un vol amb globus per la comarca d’Osona.
- Delta de l’Ebre: menjar un bon arròs i anar amb caiac pel riu des de Miravet a Benifallet.
Bé, sembla que guanya Muntanyola, una activitat més tranquil·la. A totes els fa gràcia anar en globus, i veure la granja també; sempre es posa bé un bon formatge de cabra. Tot organitzat, les reserves pertinents fetes i arriba el dia.
Finalment el cap de setmana de noies: Van totes quatre amb el totterreny. Rialles i anècdotes de la infantesa fan que el viatge es faci lleuger. El dissabte passa ràpid entre les cabres, una petita ruta de senderisme i el dinar (per cert, boníssim l’embotit d’Osona). Decideixen sopar d’hora perquè l’endemà toca matinar per fer l’excursió en globus.
Diumenge al matí tranquil, un xic de fresqueta, però bé. Arriben al camp on ajuden amb els preparatius i es comencen a enlairar. Caram, quin soroll que fot el cremador! Pujen i pujen, i les vistes… quines vistes, mare de Déu Senyor! No es veia res, tot eren núvols baixos amb un fred que pelava, i només desitjaven baixar i anar al restaurant per entrar en calor.
Però l’esmorzar es faria esperar més del compte. Es comença a girar vent i, per descomptat, les fa anar en direcció contrària a la que tenien programada.
El vent va pujant d’intensitat i va apartant els núvols. Comencen a tenir vistes. Mare meva, que altes que estan i que ràpid es desplacen! Potser era millor no veure res: «Ulls que no veuen, cor que no pateix».
El pilot aconsegueix trobar un lloc on aterrar. I tant que aterren! Es foten un lletot que més hagués valgut anar al Tobotronc. Acaben amb petites contusions a causa del brusc aterratge. «No entenc d’on ha sortit aquest vent tan fort, no ho entenc», anava dient el pilot. Les noies, calladetes, no fos cas que encara els diguessin que havien portat la tramuntana de l’Empordà.
un cop a terra ferma toca trucar al suport logístic perquè les vingui a recollir, però no troben cap carretera per on puguin arribar fins on són. Mirant el GPS tenen dues opcions: caminar uns 15 km per poder trobar-se amb els vehicles de suport travessant un bosc molt tupit o bé avisar els serveis d’emergència. Finalment, un helicòpter les recull i una d’elles acaba amb un petit esquinç al canell.
De camí de tornada a casa, agafen una carretera secundària amb trams de terra i, de cop, la roda del darrere es rebenta.Quan baixen per canviar-la, al treure la roda de recanvi la fan rodar perquè pesa. Amb aquestes, s’embala massa i comença a rodar camí avall. Van corrents per agafar-la, fan una bona cursa, i quan per fi l’enxampen els surt una família de porcs senglars. Les noies, espantades, corren en direcció al vehicle i es tanquen a dins.
Els senglars deixen de donar voltes al vehicle, es posen en fila, van avançant a poc a poc i es giren, donant a entendre que les han de seguir. Amb una barreja de curiositat i temor, decideixen baixar i anar darrere d’ells a una distància prudencial. S’endinsen en el bosc fins que troben una cabana de pastor, feta de pedra seca i mig amagada entre la vegetació. Hi entren de gairell i, de cop, la realitat es transforma.
Dins de la cabana, la llum canvia i a les parets de pedra s’obre una esquerda lluminosa: és un portal temporal que els mostra la seva vida a tres anys vista. Astorades, miren a l’interior i veuen el seu futur: la que pensava que no podria tenir fills es veu somrient amb un marrec de dos anys; una altra es veu amb una motxilla davant d’un paisatge exòtic amb un bitllet premiat a la mà; la tercera apareix tallant la cinta inaugural del seu propi negoci d’èxit; i l’última es veu asseguda en una taula signant exemplars de la seva primera novel·la.
Les quatre amigues es miren emocionades i, en aquell mateix instant, senten un desvaniment suau. Una glopada d’aire fresc recorre la cabana i la llum s’apaga… És posen en marxa entre rialles: Voleu dir que els bolets del dinar no eren al·lucinògens? «Quan ho expliquem, no ens creuran!».
Totes tornen amb un bon gripàs i, com sempre, amb anècdota (i un misteri) més per recordar a la propera trobada. Això sí, no hi haurà cap més activitat d’aventura. Amb una copa de vi en una terrasseta s’hi està la mar de bé.
Fins l’any vinent, noies!
Autor: codimisteri
Drets d’autor: © 2026 CodiMisteri. Tots els drets reservats.
Si vols donar la teva opinió o suggeriment escriure’ns a mailto: codimisteri@codimisteri.com
La informació continguda dels relats en aquest lloc web es ficticia. L’autor no es fa responsable de l’ús que se’n pugui fer.
Imatges creades amb IA.
Deixa un comentari